dilluns, 5 d’octubre de 2015

La corbata, de Sebastià Carratalà (La Veu del PV)

He de confessar que mai no m’ha agradat la corbata ni res del que duu associat. Sempre m’ha fet mala espina aquest complement de la indumentària formal masculina que penja del coll i s’hi ajusta amb un nus. Què voleu que us diga, un dels pocs ornaments que porten els homes vestits d’aquesta manera es troba prohibit a les presons per evitar suïcidis. Tanmateix, dilluns passat, el jutge va permetre que Bárcenas la portara durant la declaració a petició pròpia, segurament devia sentir-se mig nu sense aquesta tira de tela llaçada sota la nou. Haurien pogut donar-li’n una d’aquelles elàstiques, però el magistrat, com tots, sabia que només es tractava d’una qüestió d’aparença. Encara que sigues un malfactor, cal mantenir la classe. Feu un repàs a la gran delinqüència: abunden els terns confeccionats a mida amb la corresponent corbata per trencar-ne la monocromia. La iconografia de la màfia ens n’ofereix un magnífic repertori d’exemples basats en la dura realitat, des de rectes amb un o dos botons i creuats amb dos botons fins als d’etiqueta: el frac, el jaqué i l’esmòquing.


L’evolució i consolidació d’aquest conjunt des dels voltants de 1850  fins a principis del segle XX sempre va anar vinculada a les elits, que disposaven de temps i recursos per controlar i disciplinar el cos amb la finalitat d’assolir el port que en requeria. Perquè no qualsevol activitat corporal valia: “Els fills dels camperols es mouen, és cert ... Però no s’adrecen; les seues formes no estan ben equilibrades, el seu aspecte resulta sovint pesat i poc agraciat”, diu un diccionari de gimnàstica de finals del segle XIX. Calia treballar l’actitud si es volia adquirir aquesta posa ideal per la qual hom reconeixia l’home ben educat, elgentleman,  tot i que aquest vestit respon a una concepció sedentària de la vida, ja que impedeix l’agilitat de moviments que, a més, provoquen que s’arrugue i es faça malbé. No era debades, doncs “l’ordenació física del cos servia per a una ordenació política”, afirma Georges Vigarello (Història del cos, 2005).


Són diversos els autors que coincideixen en el fet que la seua generalització va suposar un important procés d’aculturació, dut a terme amb l’ajut dels nous mitjans de comunicació: la publicitat i el cinema, que sols s’explica si tenim en compte l’hegemonia de classe existent. A partir del moment en què els obrers i els llauradors van acceptar com a seus determinats valors de les minories dirigents, entre els quals el de l’elegància i la seriositat en la vestimenta, estaven condemnats a ser sempre ciutadans de segona també quant a l’abillament. Tot i l’aparent igualtat, la qualitat, el tall, els complements, així com la manera en què els parava, els allunyava definitivament. No era la roba que els pertanyia ni la que els afavoria ni la que els dignificava. No estava pensada per a ells ni per a la seua vida, però es veien obligats a posar-se-la en determinades ocasions. Tan assumit ho tenien que –encara ocorre- es mostraven orgullosos, ignorant que només s’havien limitat a deixar-la caure a sobre dels seus muscles.

Bé ho saben, Bárcenas i altres dels que han entrat a presó darrerament, com Díaz Ferran o Miguel Blesa. La seua aparença encara els situa per damunt de la majoria als ulls de moltes persones, sobretot de les afins ideològicament, i, per aquest motiu, quan els lleven algun dels ingredients fonamentals de la imatge que pensen que els pertoca, aquesta s’enfonsa molts graons. Malauradament, encara avui regnen determinades convencions socials que exigeixen que els personatges respectables i honorables complesquen certs patrons estètics.


 L’ex-tresorer del PP ha cultivat el seu físic, diners i temps precisament no li n’han faltat, practicant esport per tal que la presència fóra l’adequada al seu estatus, “no sols per desenvolupar la força, sinó també els principis de la postura i la disciplina sense els quals cap ciutadà no pot prestar un veritable servei a la pàtria”, s’afirma en l’obra esmentada. Una concepció de pàtria en què, com veiem, allò d’aparentar sembla un dels requisits fonamentals. I dilluns, no disposava de corbata amb què completar la figura adient, a causa dels protocols de prevenció per a la població reclosa, i la va demanar, malgrat la calor. Creuen, ell i tots els qui sense cap mena d’imposició la duen ben premuda a més de trenta graus, que suar no importa si aconsegueixen més credibilitat. Potser, amb els gestos d’aquestes personalitats, acabem apartant definitivament la corbata i els valors que hi van lligats, mai millor dit, del nostre dia a dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada