En realitat, no s’ha millorat. Persisteix el classicisme en la universitat que hui no s’exerceix per raons socials sinó, sobretot, econòmiques. La persisència acaba decantant-se o pels que tenen més possibilitars econòmiques de formació. La persistència a primar els millors acaba decantant-se pels que tenen més possibilitats econòmiques de formació.
Encara que hi ha més curs de participació en la formació universitària, en realitat la gran massa dels fràgils no té possibilitats d’accedir a una formació superior. L’encariment dels màsters, indispensable per tal de completar la formació, deixa fora una gran quantitat d’estudiants de pocs recursos.
Per descomptat, els fills del 27% d’espanyols en perill d’exclusió no tenen cap possibilitat de posar els peus en una universitat pública ni, menys encara, privada. Que el creixement del país siga el 2,6 com diu el govern o el 4, com diu el Banc d’Espanya, no canvia res les coses. Aqueixos beneficis no repercuteixen en el sector més fràgil
La societat comença a fer-se no en les universitats sinó abans. Els pals en les rodes de l’ensenyamentt públic són l’evidència que l’elit del país no vol vore la ciutadania normal a les aules de la universitat.
Ara podem dur ací el text de Mateu 23,2: Els escribas i els fariseus s’han assegut en la càtedra de Moisés. De mode que feu i observeu tot el que diguen i facen; però no feu conforme a les seues obres, perquè ells diuen i no fan…”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada